quinta-feira, 7 de Janeiro de 2010

De l amor a la degradaçon


Célio, la nuossa Lésbia, aqueilha Lésbia,
essa Lésbia, la única a quien Catulo
mais do que a el mesmo i a todos ls sous amou,
agora pulas squinas i caleijas
çcasca-se-la als nietos de l magnánimo Remo.

Catulo, Poemas, 58

Traduçon de Marcus Miranda




[an lhatin

Caeli, Lesbia nostra, Lesbia illa,
illa Lesbia, quam catullus unam
plus quam se atque suos amauit omnes,
nunc in quadriuiis et angiportis
glubit magnanimi Remi nepotes.


Catuli Carmina, 58]

quarta-feira, 6 de Janeiro de 2010

seinhas de amor


[poema que ten de ser lido na cuntinaçon de l poema 83, que saliu antes]



Lésbia anda siempre a dezir mal de mi i nunca se calha
a miu respeito; que you me muorra se Lésbia nun me ama.
Que seinhas tengo? porque outro tanto me passa a mi: falo mal deilha
sin parar, mas que you me muorra se nun la amo.

Catulo, Poemas, 92




[an lhatin

Lesbia mi dicit semper male nec tacet umquam
De me; Lesbia me dispeream nisi amat.
Quo igno? quia sunt totidem mea; deprecor illam
Assidue, uerum dispeream nisi amo.

Catuli Carmina, 92]




terça-feira, 5 de Janeiro de 2010

Rábias que son amores

Lésbia, delantre de l sou tiu, farta-se de dezir mal de mi:
esso dá-le a aquel alfange ua grandíssema alegrie.
Cabeça de burro, nada antendes? Se se calhara sien se lhembrar de mi,
haberie sanado. Que agora grunha i me cratique,
quier dezir que nun solo se lhembra de mi, mas, l que ye bien pior,
stá anrabiada. Quier dezir, queima-se de amor i fala.

Catulo, Poemas, 83




[an lhatin

Lesbia mi praesente uiro mala plurima dicit:
Haec illi fatuo maxima laetitia est.
Mule, nihil sentis? Si nostri oblita taceret,
Sana esset: nunca quod gannit et obloquitur,
Non solum meminit, sed, quae multo acrior est res,
Irata est. Hoc est, uritur et loquitur.


Catuli Carmina, 83]



[Ber pequeinho comentairo an http://fracisconiebro.wordpress.com/]





segunda-feira, 4 de Janeiro de 2010

Ódio i amo

Ódio i amo. Cumo isso fago, talbeç preguntes.
Nun sei, mas sinto que isso se passa i atermento-me.

Catulo, Poemas, 85





[an lhatin:

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Catuli Carmina, 85]



que nun mos déixemos ir antes la nuossa beç



a cada beç que me diç quien se morriu, queda un cacho calhado al telifone: assi me dá tiempo de fazer la cuonta a l'anchura de l campo antre hoije i la sue beç; nunca naide sabe quien se bai purmeiro, que ls anhos pouco cúntan, acrecento siempre nun sei bien se pa l cunselar a el ou me prebenir a mi; i que mais dá? acrecenta siempre, l que amporta ye que nun mos déixemos ir antes la nuossa beç: nun conheço modo mais fuorte de amostrar la gana de bibir.




domingo, 3 de Janeiro de 2010

hemos de chegar al anho que ben

cumo gustarie de sereno correr ls dies, ls anhos, ls caminos, sien la spuora de las preguntas, la eignoráncia a la frol de la piel: quien fura sabido de las cousas pequeinhas, sien amportança para abrir telejornales ou merecer ua sola lhinha de ls jornales! cumo tal l modo sereno cumo me deziste: bien cierto que hemos de chegar al anho que ben, nun bés que l purmeiro die de l anho yá bai quaije passado? i aquercenteste: l restro, nun fagas caso, son delores que mos manténen bibos.


sábado, 2 de Janeiro de 2010

bózian tan alto ls dies



cul passar de ls anhos, deste-te de cuonta de que tamien se fúrun morrendo ls diuses, i que todo camina pa la soledade sin fin, puis ye esse l çtino de quien se squece; bózian tan alto ls dies, que naide oube las falas que chúben pul tiempo lhargo i s'ancóstan al pedamiego de las cousas hounestas que quaije naide dá por eilhas; assi i todo hai que cuntinar, sereno cumo l aire que nunca para de passar i naide diç de sue eisséncia pa la bida, alhenos al demudar de ls anhos, l própio Eiolo yá squecido an sou lhapo; l tiempo bai fazendo amportante l que amportança nun ten, cumo se la scuma de la crista fura la óndia i l abanar de ls galhos al aire fura mais que ls própios galhos, i a cada cachico hai que ancarreirar uolhos i sentidos, nun se pérdan an caleijas sien salida; quando te sentires perdido, relhembra ls caminos an que puodas sentir tues pisagadas i nada mais se oube para alhá d'algun páixaro nas silbeiras de la borda i las formigas cuntínan an sou carreiron de silenço i çubiaço; a cada die tenes que t'afazer a tornar a la eisséncia de las cousas i a las cousas eissenciales, para alhá de todo l que te bai anchindo ls dies, ls stantes i ls blogues, agarrando l saber pula raíç adonde naide bota ls uolhos, naquel sereno de todo l que solo bibe de l que bal la pena i mos trai até nós mesmos a cada beç - i son tantas las bezes - que mos perdemos.